El soroll de les aus: què és normal i com gestionar-lo

El soroll és, probablement, el motiu número u de conflicte i d'abandonament d'aus de companyia. I neix d'una expectativa equivocada: pensar que una au pot viure en silenci. Les aus vocalitzen — això no s'elimina. El que sí que es pot entendre i gestionar és el crit excessiu.

Vocalitzar és natural en una au

Per a una au, la veu és la seva principal eina de comunicació. En llibertat, l'estol vocalitza constantment per mantenir-se en contacte, avisar de perills i coordinar-se. Una au de companyia fa el mateix: parla, crida, canta i es comunica.

Per això, el primer pas és d'acceptació: si adoptes una au, hi haurà soroll. La qüestió no és eliminar-lo, sinó distingir el soroll normal del problemàtic i reduir aquest últim.

Quin soroll és normal

• Les crides de l'alba i del capvespre · arrelades i naturals, pràcticament impossibles d'eliminar.
• La xerrameca al llarg del dia · cantussol, imitacions, «conversa»: sol ser senyal d'una au a gust.
• Les crides de contacte · et crida quan surts del seu camp de visió; li respons, es calma. És comunicació d'estol sana.
• Vocalització d'excitació · davant d'alguna cosa que li agrada o que l'activa.

Tot això és una au funcionant amb normalitat.

El crit per atenció

El problema no sol ser el soroll normal, sinó el crit sostingut i estrident. I la causa més freqüent, juntament amb l'avorriment, és un mecanisme après:

L'au crida → tu hi acudeixes (encara que sigui per renyar-la) → l'au aprèn que cridar funciona per aconseguir la teva atenció → crida més. Per a un animal social, fins i tot una resposta «negativa» és atenció, i l'atenció és el que busca.

Com NO reforçar el crit

Trencar aquest cicle és la clau. L'estratègia:

• No hi acudeixis mentre crida ni li responguis, ni per renyar-la — això és exactament l'atenció que demana.
• Atén i premia el silenci o la vocalització suau: acosta't, parla-li, fes-li cas quan està tranquil·la.
• Així l'au aprèn el contrari: la calma porta atenció, el crit no.
• Mantén una crida de contacte sana: quan et cridi amb un so suau, respon-li amb calma; això li dona la seguretat de l'estol sense haver de cridar.
• No cridis mai de tornada ni castiguis físicament: ho empitjora tot.

Requereix constància de tota la família: si una persona cedeix al crit, l'aprenentatge es trenca.

L'enriquiment com a solució

Bona part del crit excessiu és avorriment. Una au activa i estimulada crida menys:

• Temps fora de la gàbia cada dia, amb activitat i interacció.
• Joguines per rosegar, manipular i farratjar, rotant-les.
• Menjar que costi d'aconseguir (farratge): ocupa temps i ment.
• Descans suficient: una au que no dorm el que necessita està irritable i sorollosa. Assegura-li hores de son tranquil i fosc.
• Rutina estable d'atenció, perquè no l'hagi de reclamar a crits.

Expectatives realistes i veïns

guiaAvesRuido.pVecinos

Quan el soroll és senyal d'un problema

Un canvi brusc en la vocalització mereix atenció. Una au que de sobte crida molt més, o que passa de vocalitzar amb normalitat a un silenci apàtic, pot estar dient-te que alguna cosa va malament: estrès, manca de son, por d'alguna cosa nova a casa o un problema de salut. Si el canvi persisteix, revisa l'entorn i consulta amb un veterinari d'aus: de vegades el «problema de soroll» és en realitat un problema de benestar.

En resum: les aus vocalitzen i això és natural — les crides de l'alba i del capvespre i la xerrameca diària formen part de tenir una au. El crit excessiu sí que es pot reduir: gairebé sempre és avorriment o un crit après. Enriqueix la seva vida, assegura-li descans, i deixa de premiar el crit atenent en canvi la calma. I, sobretot, tria l'espècie amb expectatives realistes sobre el soroll.